Document de context polític
Aquest és un document per al debat obert a les contribucions i als matisos que ens
han de permetre encarar de la millor forma que puguem el procés de construcció de la
candidatura d’unitat popular que presentarem a les eleccions del proper 27 de
setembre: CUP-Crida Constituent.
La crisi dels nostres temps
La crisi econòmica, que ha suposat una ofensiva austeritària i antisocial per part de la
classe dirigent a escala global, presenta aspectes que van més enllà, és una crisi
sistèmica de profund abast que inclou una crisi ecològica, una impugnació
generalitzada de les polítiques neoliberals i al règim polític i social que les sosté per
capes cada cop més importants de la societat.
A casa nostra això es tradueix en un crisi del règim del 78. Trontolla no només el
sistema de partits que l’ha sostingut sinó que també ho fa el sindicalisme de
concertació i s’observa com a poc a poc el sindicalisme de combat i assembleari pren
força en cada cop més llocs, la Revolta de les escales, que s’ha fet malgrat les cúpules
dels grans sindicats o les Marxes de la dignitat, organitzades sense el suport dels
grans sindicats i les direccions de la socialdemocràcia en són alguns exemples.
L’explosió social que a partir del 2011 va irrompre a les places de la mà del 15-M,
juntament amb el moviment independentista, que és el moviment de base popular que
ha aconseguit mobilitzar més gent des de l’inici de la crisi i que ataca el cor mateix del
règim del 78, és la base sobre la que s’alça la reconfiguració del mapa polític que
s’està donant arreu. És en aquest context que les eleccions municipals del passat 24
de maig han de ser llegides.
Eleccions municipals: canvi de cicle
Les eleccions municipals marquen un canvi en la situació política. Suposen el principi
de la cristal·lització política de la impugnació general que esclata el 15-M des de
l’esfera social. El moviment independentista a Catalunya és un dels puntals més
importants d’aquesta crisi de règim i manté divisions entre la classe dirigent catalana i
les seves divisions són les escletxes que hem d’eixamplar per esberlar.
Països Catalans: derrota del PP i reforçament de l'independentisme i de les
esquerres
D’importància cabdal són els resultats electorals al País Valencià i a les Illes on, si les
negociacions entre diferents sectors de l’esquerra no fracassen, s’haurà acabat amb
governs del PP corruptes fins la medul·la i que en els últims anys han llançat una
ofensiva contra el català i la catalanitat. El resultat a les Illes és particularment
important, ja que és l’únic lloc de l’Estat en que la caiguda del govern no es dóna en
fred, sinó que prové d’una mobilització massiva que s’expressa en el terreny electoral.
Cal aquí fer especial menció als resultats de Compromís al País Valencià i MES a les
Illes. El discurs blaver mostra des de fa temps que té un recorregut limitat.
L’empobriment de les classes populars i la corrupció, el caciquisme i despotisme del
PP, junt amb l'ofensiva sobre alguns aspectes de la identitat nacional ha provocat
dialècticament una reacció popular, que ha estat una de les claus de la seva derrota.
La perspectiva de la construcció nacional dels Països Catalans sobre una base social i
popular pren més força a partir d’ara. En aquest sentit cal destacar els primers càrrecs
electes que la CUP ha aconseguit al País Valencià.
El salt endavant de la CUP
Els resultats de les candidatures que la unitat popular ha impulsat, sigui amb la marca
pròpia de la CUP, sigui en candidatures de confluència, són un canvi important. De 101
regidors/es que s’aconseguiren el 2011, passem a més de 380 aquest 2015. Més de
237.000 vots confirmen l’existència d’un espai polític, el de la unitat popular, que creix i
es consolida. Estem davant de la oportunitat històrica de reconstruir l’esquerra radical
catalana.
Els resultats a Berga, Ripollet, Sabadell o Badalona comportaran la formació de
governs municipals de la unitat popular. En general però ens trobem en una situació on
la unitat popular podrà formar governs en minoria en alguns llocs i serà la primera
força de la oposició en d’altres, com pot ser els casos destacats de Reus i Vilanova. Es
tracta doncs d’un escenari marcat per la dispersió del vot i la ingovernabilitat.
L’independentisme bascula a l’esquerra
Sembla bastant clar que el balanç de forces entre els qui defensen (de forma més
sincera o més oportunista) la independència no decau en les passades eleccions però
es balanceja cap a l’esquerra. El fet que ERC sigui la segona força a l’Àrea
metropolitana o que a l’Hospitalet la CUP (en un escenari de procés de confluència
frustrat que ho dificulta tot) tregui més de 4000 vots i un regidor és molt significatiu i
indica que encara hi ha un camí molt llarg en la construcció de la unitat popular entre
sectors importants de la classe treballadora. De fet, arrelar-nos en la classe
treballadora catalana és el nostre major desafiament, la qual cosa implica: el lligam
indissoluble entre el procés d'alliberament social i el d’alliberament nacional, que
posem al servei d'aquell; la més ferma oposició a la burgesia catalana retalladora i
sotmesa als dictats de la Troika; i una política de mà estesa cap a la classe
treballadora espanyola.
Estat espanyol: anhel de canvi i crisi dels partits tradicionals
Les eleccions mostren com la crisi del bipartidisme segueix avançant a nivell de tot
l’Estat. El cop sofert pel PP ha estat contundent, ha perdut 2,5 milions de vots i el
govern de bona part de les comunitats autònomes i de les principals ciutats de l'Estat.
Pel que fa al PSOE, ha perdut 700.000 vots, el pitjor resultat municipal des de 1979.
Només la gran davallada del PP ha maquillat aquesta patacada. Malgrat això els
principals partits de règim, PP i PSOE, aconsegueixen mantenir un gran nombre de
càrrecs electes fruit del manteniment d'importants feus de vots i del vot de les ciutats
mitjanes i petites, passant del 65% del vot que obtenien el 2011 passen al 52% a les
passades eleccions.
La crisi d’IU allà on ha anat sola és una altra dada que cal tenir en compte dins l’anàlisi
dels partits institucionals del règim del 78. Cal també fer esment a l’intent de
recomposició de la dreta pel qual han apostat alguns sectors de les classes dirigents
que és Ciutadans. Que si bé no han aconseguit tot el que les enquestes preveien
aconsegueixen avenços importants i pot suposar un tancament per dalt i en fals de la
crisi de règim.
La crisi del bipartidisme es fa més palesa a les grans ciutats amb exemples com els de
les candidatures de confluència (amb diferents configuracions a diferents territoris) que
aconsegueixen expulsar el PP del govern a Galiza o Madrid. Destaca el salt de
Podemos només frenat en els territoris en que hi ha opcions nacionals arrelades.
Governabilitat i lluita social
ICV, que recull bons resultats a feus històrics com El Prat o Santa Perpètua de la
Mogoda, davalla de forma acusada a la resta de llocs on es presenta amb la marca
pròpia i aconsegueix sortejar la davallada a aquells llocs on es presenta en
candidatures de confluència.
El cas de Barcelona és paradigmàtic: Barcelona en Comú ha format govern en
minoria, en el que és de fet l’ajuntament més fragmentat i el govern més minoritari de
la història recent de la ciutat. Les amenaces al govern d’Ada Colau no s’han fet
esperar. CiU en aliança amb les forces del règim (una aliança debilitada per la qüestió
nacional) comença a preparar l’escenari d’una moció de censura. L’entrada amb força
de la CUP a Barcelona amb més de 50.000 vots i tres regidores serà cabdal, es tracta
de la única força que se situa a l’esquerra de BeC, una força que amb els peus al
carrer i ara també a les institucions de la ciutat podrà empènyer la lluita social en una
perspectiva de destitució de les institucions burgeses així com de la construcció de
noves formes que ajudin a fer créixer la perspectiva revolucionaria i el poder popular.
El paper de la CUP-Capgirem Barcelona en aquest context serà molt important amb
efectes a escala nacional.
Els nostres regidors arreu el territori seguiran actuant sempre en estreta vinculació
amb els moviments dels barris i de la classe treballadora i de convertir-nos en els seus
millors portaveus polítics, mantenint sempre la nostra independència.
En aquest context serà clau saber veure que la ingovernabilitat i la possibilitat de tirar
endavant el programa polític de les classes populars no dependrà només dels
equilibris institucionals, sinó que fonamentalment dependrà de que els moviments
socials, els sindicats combatius i les forces de la ruptura puguin veure l’escletxa
d’oportunitat que s’obre per poder construir lluites que des de fora de la institució, a
vegades amb el govern municipal i vegades en contra, forcin el desplegament de
polítiques que confrontin el model d’austeritat que ens ha dut a l’actual situació de
drama social, tot qüestionant el quadre legal i institucional.
L’Espai per la ruptura: debilitats i reptes
Després de fer balanç sobre el procés de configuració de candidatura promoguda per
l'Espai per la Ruptura, que ha comportat dues onades d’assemblees obertes (AO) a tot
el territori i d’on ha sorgit el Marc Polític de la candidatura i el Full de Ruta, s’ha arribat
a la conclusió compartida que el procés no ha estat tot el reeixit que caldria: poca
assistència, poca difusió, mala preparació, etc. (En un context d’eleccions municipals
que dificulta enormement el procés i la participació). En aquest sentit hi ha consens en
que de cara a la propera nada d’AO cal treballar per a fer-les el màxim de massives
possible.
Per poder fer-ho, com ja hem comentat moltes vegades, cal fer un bon treball previ
que ens dugui a una tercera onada on es puguin debatre i arribar a conclusions en els
punts previstos per aquesta ronda, que són: Programa polític i configuració de
l’estructura organitzativa post electoral d’aquesta candidatura.
S’ha proposat ja una quarta trobada, a principis de setembre, que vist que és molt
difícil fer passes unilaterals a molts mesos vista perquè, per ara, ni tant sols podem
tenir la seguretat absoluta que el 27-S hi hauran eleccions i això provoca l’immobilisme
de certs sectors de l’esquerra rupturista catalana, queda doncs justificada aquesta
última trobada que ha de ser necessàriament abans de l’11 de setembre, que ajudi a:
(1) Donar un caràcter massiu a la candidatura (i l’espai polític on s’aixeca:
l’independentisme i l’anticapitalisme) des del punt de vista intern i d’autoreconeixement
com des del punt de vista de l’impacte mediàtic i (2) aquesta última trobada serviria per
poder validar tot el procés, incloent aquelles coses que no es pugui treballar bé en la
tercera onada i amb la vista posada a aquells sectors que voldran sumar-se al projecte
i que per molts motius no ho podran fer fins llavors. Per això la proposta és no fer una
quarta onada d’AO territorials sinó una gran trobada centralitzada.
Política d’aliances o com desfer el nus.
La complexa situació política, en un context de reconfiguració del mapa polític català,
ens ha dut a un escenari que dificulta una política d’aliances clara. Sembla important
clarificar que la política d’aliances que cal construir té dues fases diferents: les aliances
preelectorals i les post electorals.
Després de les eleccions i depenent del resultat, l’obertura d’un procés constituent
unilateral pot facilitar la concreció d’aliances d’un espectre molt gran de l’esquerra.
Incloent-hi els sectors que sense posicionar-se en aquest moment i de forma nítida a
favor de la independència si que aposten per l’obertura d’un procés constituent
unilateral.
Pel que fa a les aliances pre electorals, els resultats de les eleccions municipals i els
anuncis més o menys explícits de llançar una candidatura tipus “Catalunya en Comú”
que englobaria Podem, ICV-EUiA, Procés Constituent i la CUP o l’anunci de la Teresa
Forcades de voler liderar una gran candidatura d’aquest tipus, ha obert un debat que,
en síntesi inclou els següents punts:
 L’objectiu de la independència, tant com el de ruptura econòmica al servei dels
i les treballadores, com a punts clau de la candidatura son irrenunciables. Tant
des del punt de vista de la qüestió de la independència com a baula feble del
règim, com des del punt de vista de no deixar el camp nacional en mans de la
dreta en cap moment, tampoc en l’electoral.
 És imprescindible prendre l’ofensiva per a consolidar aquest espai en diàleg
amb les altres forces. D’una banda per a consolidar les aliances que han format
part d’aquesta esquerra rupturista en les municipals: CAV, AEs i altres forces
locals. D’altra banda, fent una proposta en forma pública a Procés Constituent,
Podem i ICV-EUiA, on quedi palès que unitat sí però per a trencar, perquè
“unitats” que dilueixen els objectius no enforteixen, sinó que debiliten.
No es tracta només de la construcció d’una candidatura amb uns posicionaments
concrets (per tornar-ho a dir: nítidament independentista i anticapitalista) sinó també i
sobretot de prendre la iniciativa política en tot moment per defensar l’espai polític que
s’obre; en aquest sentit, la tasca seria, sense renunciar al procés que hem fet fins ara,
assumir que caldrà certa flexibilitat per poder sumar a les forces que ara com ara no
participen a l'espai per la ruptura. El camí ha de ser a partir del compromís amb la
unilateralitat del procés.
Un escenari amb immenses pressions.
La CUP-Crida Constituent (CUP-CC) farà una salt endavant pel que fa a la presència
al parlament després de les eleccions. Anem a un escenari on el paper de les
diputades i diputats de la CUP-CC serà sensiblement diferent del que hem fet fins ara
(amb un èxit destacable). Perquè l’augment de força institucional pot provocar que els
diputats/des siguin la clau de volta en la formació (o la facilitació per acció o omissió)
de governs. Concretament:
 La unitat popular té el repte de generalitzar el debat sobre què significa
guanyar: Com sabem, no es tracta només del numero de vots sinó de la
capacitat de traduir aquests vots en la construcció de poder popular, entès de
forma amplia.
 Si les enquestes de què disposem avui es compleixen, és molt possible que els
diputats/des de la CUP-CC tinguin la clau de formació (o de no formació) d’un
govern de coalició d'ERC-CiU, CeC-PSC, ERC-CeC... Les variants poden ser
diverses, però la clau és no entrar en la lògica parlamentària de que hem,
necessàriament, de votar un o altre perquè cal l’estabilitat institucional (com
l’actual debat d’Andalusia). Nosaltres no estem compromesos amb aquesta
institucionalitat i caldrà avaluar-ho tot des d’aquest punt de vista i sense caure
tampoc en el sectarisme. Això és imprescindible tenir-ho clar ara, ja que el que
es voti dependrà d’una o altre correlació de forces, d’una o altre situació del
moviment,... fins i tot del que passi a Grècia en els propers mesos. De fet, i a
diferència dels ajuntaments, les eleccions de govern autonòmic poden
bloquejar-se si no hi ha majories absolutes, cosa que obliga a unes noves
eleccions. Així doncs, el que facin o no els parlamentaris ha d’estar obert a
l’anàlisi de la situació de llavors, tenint especial cura de que hem de respondre
davant d'uns votants que ho hauran fet per dues raons i no per una: ni som
només l’ala esquerra de l’independentisme, ni l’ala independentista de
l’esquerra, sinó les dues coses a la vegada i per això l’espectre del nostre espai
és tan ample i a la vegada filar la política és tant difícil. També per això, hem de
tenir la claredat de que el vot a una o altra investidura no busca en cap cas la
contrapartida d’un lloc al govern, cosa que comprometria l’espai que
representem, el de la ruptura, convertint-nos en la pota esquerra de la reforma.
Hem de tenir clar que no som en absolut una força auxiliar que depengui del
que facin CiU i ERC sinó una força política a l’ofensiva, amb ambició de liderar
el procés amb les nostres iniciatives.
 La nostra política d’aliances s’haurà de discutir en base als posicionaments
propis de l’espai que estem construint dins d'una perspectiva de trencament, la
CUP-CC vol liderar sense renúncies el programa de ruptura. En síntesi:
o Compromís amb el trencament del marc jurídico-polític de l’Estat
espanyol a través de la independència. Que pot o no prendre la forma
legal de la DUI, però que en qualsevol cas ha de ser explícit.
o Compromís amb l’obertura d’un procés constituent unilateral de base
popular que ha d'assentar les bases de la República Catalana.
o Compromís amb el desplegament immediat d’un pla de xoc social que
faci front a la dramàtica situació d’empobriment generalitzat de les
classes populars (aturada dels desnonaments, lloguer social, renda
mínima garantida, pobresa energètica, etc.) i la reversió de les
retallades socials i laborals que, necessàriament, comporta el destí dels
diners públics: cap pagament del deute abans que estiguin resoltes les
necessitats de les classes treballadores.
o Compromís amb el desplegament del programa polític de ruptura, amb
elements centrals com revertir les retallades socials i les privatitzacions
que s’han imposat des de l’inici de la crisi; derogació de la reforma
laboral i de les pensions; salari i pensions dignes; reforma fiscal; control
públic i democràtic dels sectors estratègics, incloent-hi la nacionalització
i socialització...
 Tenint en compte aquestes bases, sembla coherent no votar la investidura de
cap govern que no trenqui de manera explícita amb el marc jurídico-polític
espanyol (condició necessària per donar pas a un procés constituent unilateral)
i que estigui sotmès al mandat de la Troika, encara que es vesteixi amb un
"compromís social de mínims". Abans de votar un govern així seria millor forçar
unes noves eleccions.
 Ens cal analitzar bé les limitacions del procés actualment hegemonitzat
(almenys en la seva direcció formal i mediàtica) pels sectors liberals a l’hora
d’eixamplar la seva base social entre els sectors populars i entendre l’enorme
responsabilitat que l’espai que estem construint té a l’hora de (1) disputar
l’hegemonia als sectors liberals i (2) les dificultats que tindrem a l’hora de jugar
un paper clau en l’eixamplament de la bases social del procés si parts
importants de les classes populars ens veuen com a últim vagó d’un tren
conduit per CiU-ERC.
Amb tot, les formes precises del debat sobre la investidura, els pactes als que
es pugui arribar i el paper que hauran de jugar els i les diputats/des de la CUPCC
dependrà no només de la correlació de forces dins el nou parlament sinó
també del context social i de lluites.
GUIÓ PER AL DEBAT
1. Quins mínims considerem necessaris per confluir en una
candidatura de ruptura amb altres formacions (nacionals,
socials...)?
2. Just després del 27S, com s'ha de posicionar la candidatura, en el
cas de ser determinant, en la formació d'un govern?
a) Ha de situar els tres elements de ruptura que apareixen al
document com elements irrenunciables i de materialització a
curt termini per a participar d'estratègies concertades amb
altres grups.
b) Ha de situar com a irrenunciables només algun dels tres
elements de ruptura? Quin o quins?
▪ la proclamació de la República catalana, mitjançant una DUI
o similar
▪ l'obertura d'un procés constituent de base popular i
unilateral
▪ un pla de xoc de mesures urgents que s'avantposi al
pagament del deute
En qualsevol cas, la decisió definitiva es prendrà en el marc d'un
procés obert.